diumenge, 22 de març de 2009

Recordo una de les primeres nits… ja era fosc i havia acabat de sopar, estava dins el sac abans d’anar a dormir. Pel meu cap passaven un seguit de preguntes: Que cony fots enmig d’Àfrica, sol i amb bicicleta? Que cony fots perdut per Mali, sota un baobab i dins una tenda de campanya? I aquest foc, l’has encès per fer-te companyia o per espantar les bestioles? Estic com una cabra!!

Haig de dir que la bona sort, el sentit comú i l’estada anterior al continent van fer que tot anés bé.

--------------------------------------------------------------------

No m’havia plantejat marxar sol, però com tot en aquesta vida quasi mai surten les coses com les has planificat. El dia abans de marxar el soci va agafar la grip i es va rajar. Sí, vaig reflexionar sobre el fet de no marxar, però les ganes i els preparatius previs pesaven massa per deixar-ho córrer. Així que el 13 de gener del 2009 a les 8 del vespre l’Eloi va agafar un avió de la companyia Royal Air Marroc a Barcelona. Després de fer escala a Casablanca, i sobre les 3 de la matinada, ja em plantava al petit aeroport internacional de Bamako amb un equipatge diferent al de les altres aventures.

Una de les avantatges de viatjar d’aquesta manera és que pots canviar els plans a cada moment o davant qualsevol encreuament. I si les coses no surten com les has planejat... no et pots emprenyar amb ningú més que amb tu mateix.

El Níger em va acompanyar en més d’un tram del viatge. Aquest riu és el que dona vida a un país força sec en general i desèrtic al Nord. Les seves ribes són plenes de poblats on s’hi concentra la majoria de l’activitat. Aquesta corrent d’aigua també em va servir de guia ja que amb els plànols russos i el GPS de vegades no n’hi havia prou. El Níger és la fon de vida del país ja que s’encarrega de regar les plantacions i sobretot d’emplenar els imprescindibles pous, omnipresents a tots els poblats. El color de l’aigua és canviant, sempre depèn de l’existència o no d’una bomba. L’extreta de forma artesana (amb corda i bossa de pell de cabra) té un color marronós característic.

Cal esmentar també la burra, companya de viatja inseparable. La vaig tractar com si fos la meva dona; sempre la cuidava i alguna conversa que altre vàrem tenir. Encara avui no em puc creure que pedalant per aquests móns de deu no rebentés cap vegada; el fet d’anar amb compte i les impronunciables cobertes "Schwalbe" amb la protecció de Kevlar varen ser vitals per no perdre temps en aquest tipus de d’avaria (no es va salvar el matalàs de dormir però! que sí va rebentar).

Les postes de sol a l’Àfrica són memorables, tanmateix en aquest viatge les relaciono amb moments d’estrès. Com sempre ho deixem tot per ultima hora, aquest era el moment del dia per recollir i filtrar l’aigua dels bidons; cercar un bon lloc per muntar la tenda de campanya; posar-se màniga llarga i l’anti-mosquits; fer les primeres cures a la bici; mirar de fer fotos espectaculars; encendre un foc per espantar les bestioles, cuinar el sopar; ... Això sí, un cop muntat el xiringuito i la panxa plena; relax dins la tenda repassant les fotos del dia, actualitzant el diari del viatge, escoltant música i llegint un sempre imprescindible llibre (En aquest cas “La cançó missioners ”).

Com en tots els viatges hi ha paraules que sempre em recordaran aquesta aventura i les d’aquesta han estat “Tubabu” (home blanc, com no?) i “Messie, Cadeau!” (Senyor, propina!).

Alguns moments:
El sac de dormir que no duia i que em vaig haver de fer / El dia que vaig perdre les dues ampolles d’aigua, em vaig perdre i feia molta molta calor (...l’altre costat del riu Bani) / La nit que vaig passar a Dumbol dormint dins el col·legi i sopant a la casa del director / El mercat setmanal del poble més remot del món / Els dos eterns dies d’espera a Douentza per agafar un 4x4 camí de Tumbuctú / Les negociacions amb els pescadors per creuar els rius amb la bici / La sorra del País Dogon i el seu treeking / El simpàtic moment d’agafar l’aigua dels pous / Les nits sota els Baobabs gegants .


Iapialé / Sogomà

Cap comentari:

Publica un comentari